Sempre es plaer conèixer bocins d’històries del bàsquet, però quan qui les explica es la Carme, i que ens son tant properes, quedem tots emmirallats.
Aquest article va sortir fa poc al diari Ara, i us el posem integra per que s’ha de ser subscriptor, per a poder llegir-lo sencer , (també us hi podeu subscriure gratuïtament).
De nou, moltes gràcies Carme per tot el que has aportat al Basquet , i a Argentona.
“Ens insultaven per jugar a bàsquet amb faldilla”
“Ens insultaven per jugar a bàsquet amb faldilla”
Carme Famadas, una de les grans pioneres del bàsquet, va tenir un paper clau en el creixement de l’esport femení
BARCELONAEl bàsquet català amaga històries molt potents, com la de Carme Famadas, que a l’inici de la dècada dels anys 70 va ser escollida tres vegades com a millor jugadora de l’Estat. La Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) ha utilitzat una fotografia seva per tunejar la façana de la seva seu i li va encarregar la lectura d’un manifest durant l’acte de presentació del seu centenari. “Va ser un reconeixement maco que em va fer molta il·lusió. No hi estic acostumada, a aquests reconeixements, però sempre m’han considerat una de les pioneres i això em posa molt contenta. El temps passa, però veig que encara s’enrecorden de nosaltres. Vam guanyar tres títols seguits amb el Mataró (1972, 1973 i 1974)”, explica.
Els orígens de la seva relació amb el bàsquet cal buscar-los a Argentona. Era l’any 1955. “Quan vaig començar a jugar, era un poble molt petit. A casa meva mai s’havia parlat d’esports. Jo anava a un col·legi de monges franciscanes, el Col·legi Immaculada Concepció. La idea va sorgir de sor Plácida, que ens va proposar fer bàsquet. Quan vaig començar a botar la meva primera pilota tenia onze anys”, recorda. Un grup de deu noies s’hi van engrescar de valent i van començar a competir de manera oficial. “La reacció de la família va ser positiva i mai ens ho van prohibir. Jugàvem contra noies que devien tenir 20 anys, eren molt més grans que nosaltres. A poc a poc vam anar millorant i vam començar a guanyar partits i campionats. Això ens va permetre disputar a Madrid i a Saragossa les fases finals d’ascens per ascendir a la màxima categoria. Vam acabar segones i ens vam guanyar el dret a pujar, però Argentona no tenia una pista coberta en condicions i va renunciar a la plaça”, diu Famadas, que ara té 78 anys.
“Moltes de les meves companyes van deixar de jugar perquè es van casar. Jo estava a punt de tirar la tovallola, però Josep Mora, el president del Mataró, em va veure jugar un torneig amistós i va venir a casa per parlar amb el meu pare, la meva mare i amb mi. Em va proposar seguir jugant a bàsquet a Mataró. Ens hi vam comprometre cinc jugadores d’Argentona i ells van completar l’equip amb nenes de col·legi. El projecte va anar creixent. Vam estar tants anys juntes que al final ens vam convertir en campiones d’Espanya durant tres anys consecutius”, explica amb orgull.
“L’ambient d’aquell equip era molt bo i ens ajudàvem molt les unes a les altres. Aquell bàsquet era molt diferent del que es juga ara. Tant la forma física com la manera de jugar han canviat molt. Nosaltres, al principi, només teníem dues o tres tàctiques. Després vam anar afegint coses, però la preparació d’ara és molt completa. Els viatges també han canviat molt. Nosaltres ens desplaçàvem en uns autobusos que deixaven passar el fred. Quan vam anar millorant, a alguns llocs ja hi anàvem en avió o en tren”, diu.
Crítiques per viatjar a l’estranger
Famadas, que va conviure amb el franquisme, va ser una de les primeres jugadores de bàsquet a reivindicar la figura de la dona esportista. “Una de les primeres vegades que vam anar a jugar a Barcelona, la monja que ens acompanyava va haver de sentir tots els insults del món perquè hi anàvem en taxi. A Argentona la majoria de gent ens va fer costat, però algunes persones acusaven les monges d’haver introduït el dimoni. A nosaltres també ens deien coses. La majoria de rivals portaven pantalons curts, i nosaltres, en canvi, jugàvem amb faldilla. Al principi ens deien que no podíem jugar i alguns fins i tot ens insultaven perquè jugàvem a bàsquet amb faldilla, però després tot això va anar evolucionant i la situació es va normalitzar. Ara, per sort, les coses són diferents i han canviat molt”, resumeix.
“Una de les primeres vegades que vam viatjar a l’estranger va ser per disputar un campionat júnior a Brussel·les, on vam quedar campiones. Alguns van criticar els nostres pares per deixar-nos anar tan lluny. Nosaltres sempre ens van sentir molt ben acompanyades, ja que a més de l’entrenador hi viatjaven dues persones de la secció femenina”, explica Famadas, que guarda un record molt bo d’aquella època. “Tant la gent d’Argentona com la de Mataró, on la passió pel bàsquet femení s’ha mantingut molt forta, ens feien costat i venien a veure els nostres partits. Els aficionats sempre van respondre molt bé i ens van ajudar molt”, afegeix.
Famadas també va deixar la seva empremta a Vilassar de Mar i a la selecció espanyola, on va defensar la samarreta estatal en 24 ocasions. Va debutar en un amistós contra Cuba l’any 1969, en què Espanya va perdre per 70-50, i el 1970 va disputar el Preeuropeu amb l’equip que dirigia Josep Lluís Cortés. Va repetir en el Preeuropeu del 1974 i aquest cop Espanya sí que va assolir el bitllet per a la fase final, fent història amb la primera participació del combinat en un Eurobàsquet femení.
Please follow and like us:
